Aquesta setmana la O.... la O d’optimisme! i la setmana que ve la P de pessimisme? 😄😄😄 ah, no! de cap manera! vaig dir que res d’escrits tristos i tot i que em sembla que tinc algunes entrades un xic melancòliques.... penes, no!!

L’optimisme, heus aquí un altre dels grans carburants de la vida. I un altre tema d’aquells dels que tothom sap la música, però pocs la lletra.

No és fàcil ser optimista. Deixant de banda la naturalesa pròpia de cadascú -hi ha persones que neixen optimistes, amb la flor al cul i n’hi ha que tendeixen a veure-ho tot gris o negre com el “Tristón" dels dibuixos animats...”Cielos Leoncio! sabía que esto acabaría mal”...- també es requereix força de voluntat i un aprenentatge constant.

Ser optimista quan tot va bé i tot ens ve de cara no costa gaire, veure el cantó positiu de les coses en circumstàncies favorables, tampoc, però allò que se’n diu posar al mal temps bona cara, ja són figues d’un altre paner.

Es pot aprendre a ser optimista? penso que sí. Com deia abans cal esforçar-s’hi. Sovint és més senzill deixar-se anar i acceptar resignadament els entrebancs de la vida sense ni tan sols pensar en una possible solució per sortir de l’espiral de foscor on s’està immers, però cal lluitar i hi ha petits elements que si bé no són cap fórmula màgica, sí que en ocasions poden ajudar: la música, que pot propiciar un estat d’ànim més adient (una cançó ben alegre inspira sensació de jovialitat i benestar, en tinc unes quantes!😉) o bé una melodia suau que ens mou a la calma i a l’assossec. Els pensaments també son una font important de coratge si ens forcem a buscar la part bona d’una situació. Altres suports per fer front a un atac de pessimisme poden ser una bona dutxa, sortir a passejar que ens toqui l’aire i que els mals averanys s’apaivaguin i, molt important, procurar veure el got mig ple i buscar sempre un raig de sol entre els núvols, tenir el convenciment que el mal tràngol passarà aviat. Ho hem de creure fermament.

Tampoc es tracta de tirar-se els maldecaps -prou importants de vegades- a l’esquena, però sí de no oblidar mai que en la majoria de casos, normalment, hi ha un pitjor.

El pessimista és negatiu, es complau i s’aferra als seus problemes -reals o imaginaris- i s’autocompadeix per fer-se i fer llàstima, reafirmant-se en els seus mals pressentiments. D’aquí a la depressió, més o menys greu, només hi va un pas.

Decididament és molt millor ser un optimista/realista, això sí sempre tocant de peus a terra, i viure la vida tan plàcidament com sigui possible.

Volia aprofitar la O per parlar de l’oblit, però ara mateix no recordo què volia dir.... 😕