I ja he arribat a la k.

D’entrada la gran majoria de “kas” o bé són cognoms : Kelly (Grace o Gene), Kafka, Kypling, Kennedy, Kandinski, Kurosawa, Elia Kazan, Buster Keaton, els dos jugadors d’escacs -Karpov i Kasparov-, els dos King -Martin Luther i B.B.-, dos futbolistes -Kubala i Koeman-, etc, etc., muntanyes : el Kilimanjaro, el Mount Kenia o el K2 i ciutats o països : Kabul, Karachi, Kosovo, Kirgizistan, Kuwait, Kyoto, Kansas, Kurdistan, Kazakhstan, la meva estimada Kerala.....

També podria parlar del Ku-Kux-Klan i el fanatisme de les idees, però francament no em ve gens de gust i molt menys tal com estan les coses a casa nostra.

Com a mots comuns hi ha unes quantes possibilitats : kilos i kilòmetres, kiwis, el Kama-Sutra (!!!), els kleenex, la Kodak, el Kremlin, el karate, els kumbaià, el karaoke, el karma, els kamikaze o els kàisers, el kirieleison o el K.O..... cap d’aquestes paraules m’inspirava i ja començava a pensar en la possibilitat de passar a la L, quan m’ha vingut al cap una curiosa anècdota que em va succeir a Katmandú, la capital del Nepal.

Katmandú és un lloc molt especial ple de persones amables i amb grans temples i palaus budistes (malauradament molt malmès tot després del terratrèmol del 2015).

Quan vam arribar a l’hotel i ens vam haver instal·lat teníem una estona lliure fins a l’hora de sopar i vaig anar a fer una volta. Un primer cop d’ull a alguna de les moltes atraccions turístiques que visitaríem l’endemà. En aquesta passejada d’aproximació vaig veure la plaça que hi ha al centre, la Durbar Square, amb un no parar de gent amunt i avall i, com a la veïna Índia, dones amb vestits acolorits i també la impressionant Stupa budista de Boudhanath. Vaig quedar bocabadada... quina meravella!

Amb el cap i els ulls plens d’imatges tornava xino-xano cap a l’hotel quan s’em va posar al costat un noiet amb les típiques preguntes: com et dius, d’on ets, què fas.... fins aquí tot normal (són molts els nens i nenes que interpel·len els turistes per fer pràctiques d’anglès) però aleshores va venir la sorpresa -devia tenir uns 10 o 12 anys, cabell castany i ulls foscos, grossos, intel·ligents- es para i tot seriós em diu: sé totes les capitals del món! pregunta, pregunta.... somrient li vaig seguir el joc i a fe de Déu que no en va fallar ni una, per difícil que fos! la feina era meva per trobar països exòtics o llunyans i ell que ho contestava tot sense el més mínim dubte! Increïble. Tants anys que han passat (14) i encara sembla que el vegi. Va ser una trobada molt especial, jo desconcertada i captivada i ell cofoi i plenament satisfet de poder lluir els seus coneixements. Li vaig voler donar alguna rúpia, que no m’havia demanat, i em va dir que no, que ell només volia parlar amb mi una estoneta (i de passada deixar-me de pasta de moniato, tot sigui dit.... 😀😀😀😀). 

Petits fets com aquest són una de les millors recompenses que t'ofereix viatjar. Això sí s'ha de fer no com a turista a qui només li interessa la postaleta, sinó com a viatger amb humilitat, amb ganes d'aprendre i sobretot amb els ulls, cor i ment ben oberts i receptius. Si es fa així sempre es trobarà alguna història deliciosa per omplir la maleta de tornada amb records inesborrables.

Stupa budista de Boudhanath 

Plaça Durbar

Joventut “divino tesoro”, que diuen.... (es veu que això ve d’una poesia del Rubén Darío.... ves per on!! la de coses que aprenc amb aquest bloc.😊)

Estic rodejada de joventut al meu replà. Al costat la Irene de 90 anys i enfront el Vidal i la Mari de 94 i 92 respectivament. Sort que a l’altra porta hi ha la simpàtica i jove! noia colombiana que com a bona sud-americana es diu Mónica Merced (sí, Merced amb d final) i sort també que la vellesa -igual que la joventut- no s’encomana! ara el que sí que s’encomana és l’actitud... es poden tenir molts anys d’edat i en canvi un esperit jove i al contrari podem trobar joves-vells que semblen iaios.

Estaria bé, si fos possible, prendre’s la vida amb filosofia i bon humor, d’aquesta manera es podria allargar la joventut molts anys. Passa, prou que ho sé!, que això és molt fàcil de dir però quan venen maldecaps, daltabaixos i sotragades, qui és el guapo que es manté serè i no s’ensorra?

He començat dient “joventut, divino tesoro” i la veritat és que no tinc gaire clar que la joventut sigui una edat meravellosa, crec que això del “divino tesoro” (a banda d’una mica xaró, pel meu gust) és l’enyor d’una etapa idealitzada pels 'romàntics' del segle XIX, que pot ser també una època difícil i decebedora. Sí, és cert, en general quan ets jove tens empenta i sembla que t’hagis de menjar el món... projectes, anhels, ideals, esperances, però també comencen les petites o grans frustracions i molts somnis que es trenquen dolorosament. Poc a poc se’t va enfosquint el cor i vas perdent aquells riures esbojarrats i sovint sense motiu i la joventut es va apagant i aquella part més lúdica i un xic inconscient dóna pas a la maduresa. Ja es mesuren les paraules i els fets i quan es perd l’espontaneïtat i el fer les coses impulsivament, saps que t’estàs fent gran. Adéu joventut.

De fet cada cicle de la vida té coses positives i d’altres que ho són poc o gens i segurament és aquí on rau la saviesa, en saber acceptar allò que et va deparant el destí, bo i dolent, tant li fa si ets jove com si ets vell.

Per cert... un altre petit 'divertimento'! 😂😂😂😂

És molt gran la joia dels joglars japonesos jubilats quan al juny juguen amb el jaguar al jardí d’en Jordi Jubany. Després omplen els joiers amb jacints i jeuen feliços al costat del jardiner sobre un jaç fet de joncs. (16....!!!!)

De les "is" de la setmana passada n'hi ha dues que m'interessen especialment.

Una és la i de irritar amb totes les seves variants: irritació, irritat, irritable, irritant.....

Jo havia sentit a dir que a mida que et fas gran el caràcter es suavitza (és mentida!!!!!) i em seduïa la idea de ser una velleta dolça i amable amb tota la saviesa acumulada pels anys viscuts, d'aquelles que surten a les idíl·liques (falses) pel·lícules de meravelloses (carrinclones) famílies bondadoses i ben avingudes, però sembla que això ja només passa al cine i el més habitual, a la vida real, és veure avis estressats tenint cura dels néts i més atabalats que quan treballaven, la qual cosa no afavoreix, evidentment, la serenor i la bonhomia.

En situacions normals em considero una persona força pacífica, però per les circumstàncies que siguin, potser per haver dormit malament, per algun fet que m'ha posat de mal humor o perquè m'he llevat amb el peu esquerra, hi ha dies que em sento d'allò més irritable. Pot contribuir-hi algun veí que fa obres i em desperta de bon matí la fressa del trepant o de cops de martell, una alarma que es dispara i ningú atura, una trucada intempestiva per oferir qualsevol bajanada... sempre pot empitjorar la cosa si tens algun veïnet (acostuma a ser mainada) que està aprenent a tocar un instrument... horrorós!!! ara bé, hi ha dues coses concretes que em molesten a base de bé: el gronxador del parc infantil de sota casa amb el seu nyic-nyac que et perfora el cervell (un dia d'aquests baixaré a fer-li una ruixada de 6 en 1) i quan em cau alguna cosa a terra i busco i rebusco i no la trobo! ai, llavors!!! llavors baixa el cel a la terra i començo a renegar que sort que estic sola... quina malícia!!! penses: segur que ha d'estar aquí..! he sentit com queia..! però no hi ha manera... s'ha volatilitzat!

Em consolo una mica quan penso que podria ser molt pitjor (sempre hi ha un pitjor!) si en lloc de viure a la part interior, el meu pis donés al carrer. Aquests sí que ho tenen fotut, amb tot el soroll dels cotxes i dels camions d'escombraries (tenim els contenidors enfront de casa) i per si això fos poc, ara fa una temporadeta que van posar la parada de dos autobusos just a l'acera d'enfront. Crec que no em puc queixar! Afortunadament per ells -els meus veïns del davant- diuen que t'acabes acostumant al brogit i arriba un moment que ja no el sents. Així ho corroboren uns amics que tenen la via del tren a 20 metres del balcó i segons diuen ni senten el tren ni el xiulet que fa en passar per davant de la casa.

En un altre aspecte m'irriten i molt les persones "curtes", els necis, l'estultícia. És superior a mi. Ja sé que de vegades (només de vegades) no és culpa seva, però n'hi ha que m'esgoten la paciència i em fan perdre els nervis. No em refereixo a individus que no en saben més,que no han tingut gaires oportunitats a la vida o que no tenen prou capacitat, la meva "ira" va dirigida a les persones estúpides que no fan cap esforç per millorar. Deia el filòsof Karl Popper que "la ignorància no és l'absència de coneixements, sinó la negativa a adquirir-los". Aquesta és la gent que m'enerva.

M'he allargat tant amb la irritació que quasi no em queda espai per a la segona paraula amb i que considero molt important. La il·lusió. Però en aquest cas només es tracta d'una reflexió curta. La il·lusió és la benzina del motor de la vida, la raó per tirar endavant.... sempre ens cal una il·lusió i si pot ser una de gran molt millor. En qualsevol cas les petites també ajuden. I si, malauradament, no en tenim cap, ens hem d'esforçar amb cos i ànima per trobar-ne una. Que sempre hi hagi una il·lusió a dins del cor. És vital.

Quan vaig començar a pensar en la “I” (de moment vaig seguint l’abecedari) immediatament se’m van acudir infinitat de paraules. Els culpables són els prefixos “in” i “im” (que tot sigui dit no m’agraden gaire perquè això de convertir en negatiu el significat de la majoria dels mots als quals s’adjunten..... lleig...!) i veient que cada vegada em venien al cap més i més paraules, he tingut la idea (brillant idea!) de, amb una mica d’imaginació i improvisació, escriure un relat i incloure-hi tantes “is” com fos possible.... al final me n’han sortit dos, força estranys i un xic surrealistes, però m’ho he passat bé! Un petit 'divertimento'  :-)

MINI RELAT 1

El que va veure era inquietant i al mateix temps inexplicable. Era increïble que aquella colla d’impresentables es mostressin impertèrrits i totalment indiferents al que havia succeït. Irritat davant de tanta impertinència, es va enfrontar al que semblava el líder.

~         No siguis idiota!, li va etzibar impacient.

~         No veus que és impossible ser imparcial davant d’aquesta catàstrofe?

El va impressionar la impassibilitat d’aquell impostor que no va implorar clemència en cap moment. Sabia que tot plegat havia estat un error imperdonable.

Va pensar que el més intel·ligent seria no donar-hi importància, fer-ho equivaldria a generar una inestabilitat innecessària, però li repugnava la idea de que aquells imbècils quedessin impunes.

Es va sentir impotent i va constatar amb tristesa que tot havia estat inútil.

MINI RELAT 2

Ella és inabastable i ell ho sap. No és cap ingenu. Com pot ell un ignorant indigent inadaptat, inculte i irreverent, un ningú! aspirar ni tan sols a un esguard d’ella que és una de les icones de la bellesa i de l’elegància? És inimaginable. Impossible.

Però ell no pot oblidar aquell moment inesborrable quan ella insospitadament va irrompre a la sala del judici... la va mirar i es va fer petit, petit... se sentia com un ínfim insecte perdut al bell mig d’aquella immensa i inhòspita habitació. Es va avergonyir de la seva indumentària infecta i del tot inadequada, mentre el seu cap donava voltes incansablement. D’on havia sortit aquella deessa? Què hi feia allà? Què tenia a veure amb el seu cas? Tot plegat era insòlit però aviat es va aclarir el malentès. A ella l'havien d'interrogar per un incident irrellevant que res tenia a veure amb els càrrecs contra ell que eren d’una altra índole i sense cap interès.

D’ençà d’aquell dia la seva vida ha esdevingut incerta, imprevisible, buida, ... ell que és tan impetuós pot quedar-se immòbil en un indret a la intempèrie per un moment impagable i altament insuficient, i només fa que inventar-se mil itineraris per tal de poder-la veure de lluny ni que sigui uns segons. El seu desig és insaciable i és conscient del seu comportament immadur però té la certesa que només la mort podrà interrompre aquest enamorament boig i que ella mai no ho sabrà.

TOTAL :  72 paraules que en realitat són 70 perquè n'hi ha dues de repetides....

L'humor.... tan necessari  i tan insuficient!

Diuen que els humans som els únics que tenim la capacitat de riure i també diuen que és una gran i positiva influència per la bona salut i crec que és ben cert. Que potser no ens sentim millor després d'una bona sessió de rialles? no s'activa l'optimisme i s'alleugen les tensions?

Vaig veure fa un temps un vídeo d'un fotògraf que havia fet dues fotos a la mateixa persona, una amb posat seriós i l'altra rient i el canvi era senzillament espectacular! De fet només cal fer la prova davant d'un mirall...

Hi ha persones que tenen gràcia, són ocurrents, tenen xispa i, en general, ens fan riure mentre que la resta ens hem d'acontentar amb això... riure els acudits dels graciosos :-)  Val a dir però que hi ha tantes menes d'humor com de sentit de l'humor i és divertit veure com la mateixa broma fa tronxar de riure a algú mentre que d'altres fan una mena de rialleta forçada i pensen o diuen "quina poca-soltada". És sabut igualment que la varietat humana és pràcticament infinita, quasi com llocs diferents hi ha al món i una pallassada que és molt còmica, posem per cas a Roma, no és gens compresa a la Xina, i es queden tots amb cara de pòquer.

Entre els meus "humors" preferits, diria que el que guanya és l'absurd dels germans Marx o dels Monty Python (aquests amb tocs d'ironia anglesa), i dels nostrats, el Gila (amb el seu "es el enemigo?") el recordat Eugenio ("lo saben aquel") i l'enginy del Toni Soler o l'Andreu Buenafuente. M'agrada l'humor intel·ligent. A l'altra banda hi hauria l'humor groller, sarcàstic amb intenció de ferir, corrosiu o caspós... ara bé, el que em fa riure amb ganes són les sortides ingènues de la mainadeta i la gràcia que els fa, en una etapa concreta, parlar de pets, de culs i de caques!!!!

Temes curiosos: les modes (el cas de Lepe o d'algun personatge concret), els colors (humor blanc, negre, verd, groc....), els "tabú" a èpoques -sembla que hi estem tornant- (sexe, política, religió, políticament incorrectes) i la rialla que ens provoquen les petites "desgràcies" dels que ens envolten: relliscades, caigudes, ensopegades, ficades de pota..... seria un humor una mica pervers?

En qualsevol cas el més sa de tot és riure's d'un mateix, però això és una habilitat no gaire fàcil i tampoc és a l'abast de tothom fer-ho sense caure en el ridícul.

I fins aquí aquestes petites pinzellades sobre l'humor, amb "H".

P.D. Seguríssim que tinc fotos que il·lustren millor el tema d'avui, però sempre he tingut un afecte especial per aquest sorneguer avi anglès que està de tornada de tot..