Aprofito la “G” per donar les gràcies.

Si em remunto en el temps, els primers als qui hauria de donar les gràcies serien els meus pares... sense ells, evidentment, jo no existiria!, a la meva germana... crec que per ella i per una temporada curta, vaig ser una mica com la seva joguina, la germaneta petita a qui mimar, al meu germà... que tot i ser més gran i gens propens a jugar amb mi -ell tenia la seva colla de xicots amics i una marreca com jo no hi tenia cabuda- em va salvar la vida, (jo així ho vaig viure) en dues ocasions que recordo perfectament: una en forma d’una gran onada que m’arrossegava cap a dintre el mar i l’altra amb l’aparença d’un escorpí amenaçador amb el seu agulló verinós i grossíssim (vist amb ulls d’una patufa de 5 o 6 anys) ben disposat a picar-me...

Caldria agrair també a tantes persones que han passat per la meva vida: amistats, companys de feina o de gresca, mestres, la gent de l’agrupament, amors.... en alguns casos contactes de curta durada, efímers i d’altres permanents, dels que deixen petja... però tots m’han aportat alguna cosa i han contribuït en bona part a ser el que sóc avui. Fins i tot si algú, alguna vegada, volent o sense voler, em va fer mal, segur que també va afegir el seu granet de sorra a la meva educació. Hi ha de tot, aspectes positius i negatius.

Un agraïment especial a la bona amiga que em va engrescar a emprendre l’aventura d’aquest bloc. Va ser una idea genial que m’està ajudant més del que ella es pensa.

I també, com no!! als amics fidels, als de quasi tota la vida. No molts però valuosos, importantíssims. Ells han estat sempre al meu costat en els moments bons però també en els dolents, compartint amb mi plors i rialles. Això, en dono fe, no té preu i és un dels millors regals de la vida.

En qualsevol cas considero que sempre hi ha motius per donar les gràcies i persones a qui estar agraïts. Segurament que el món seria un xic més bonic si en lloc de covar rancúnies ens dediquéssim a valorar les coses bones que tenim. Pensem-hi.

Aquest final trobo que m’ha sortit una mica pseudo filosòfic.... filosofia barata, d’estar per casa! però mira... va com va això! depèn de la inspiració!

Aquesta setmana dues “f”....

Una curta i merament testimonial i adequada a aquests dies. La f de fred. Declaro solemnement que no m’agrada el fred. I molt menys si va acompanyat de dies grisos, vent i pluja. Als qui els agrada diuen que quan fa fred et pots abrigar, mentre que quan fa calor no hi pots fer res (apart d’una bona dutxa d’aigua fresca)... sí, sí, d’acord! però... i l’engavanyamenta de dur capes i més capes de roba? si és que sembles un robot gras i maldestre!! Bé, ras i curt, el fred no m’agrada. Queda dit!

Ara, l’altra “f” sí que és important i forma part de la meva vida. La f de fotografia. Ha estat una afició que juntament amb llegir i viatjar m’ha acompanyat des de la joventut.

Recordo la primera màquina, una Werlisa, i tinc la data exacta de les primeres fotos: l’1 de novembre de 1965.... uf!!! ha plogut des d’aquell dia, “només” han passat 52 anys! també recordo l’impacte d’una fotografia del 2n rodet que em va sorprendre quan la vaig veure revelada, pensant que m’havia sortit una foto artística de debó. A partir d’aleshores vaig estalviar per poder comprar una bona màquina i al Nadal del 67, vaig estrenar tota cofoia, una Yashica Minister D.

Aquí haig de fer esment i retre un petit homenatge a la persona que em va encomanar la seva passió per la fotografia i em va ensenyar tot el que sabia: la Sra. Rosa Szücs de Truñó (ella sempre signava les seves obres d’aquesta manera) una dona extraordinària d’una humanitat com poques vegades he trobat i una fotògrafa excepcional. Des que la vaig conèixer ja no vaig deixar de fer fotos.

Aquella va ser una època meravellosa amb rodets i més rodets en blanc i negre revelats en el petit laboratori muntat en un racó de casa els pares. Era fascinant que poc a poc en un full blanc comencessin a aparèixer imatges que s’anaven fent més nítides cada vegada... quins temps!

Després van venir la Pentax, la Minolta i posteriorment i malgrat la meva reticència, la Nikon D80 i amb ella va arribar l’era digital. La revolució. Tot un altre món.

En qualsevol cas, sigui digital o sigui analògica, la fotografia m’ha omplert i també m’ha donat molt. Confesso que hi ha hagut alguna foto que m’ha impressionat de tal manera que m’ha arribat a fer caure una llàgrima i és que una bona fotografia t’ha de “tocar”, t’ha de dir coses, t’ha d’emocionar... és, en certa manera, quelcom màgic, és la il.lusió d’haver aturat el temps perpetuant un instant fugisser i saps que has captat allò que volies, que aquell somriure, aquella mirada, aquell gest ja no s’esborraran i quedaran immortalitzats per sempre.

N’hi ha milers d’excuses, què dic milers? milions!!! i de tota mena:

Excuses per mandra, per no dir la veritat ja sigui per vergonya o per no ferir sentiments o per por o per quedar bé (molt sovint per quedar bé!)...

Excuses tontes que no es creu ni qui les diu, que fins i tot es pot posar vermell, ni qui les escolta, que pot fer veure que s’ho empassa...

També tenim les excuses absurdes que comencen per una rucada i s’acaben fent tan grosses que no sabem com sortir-nos-en per seguir el guió de la primera mentida (una excusa és sempre una mentida -excepte en el sentit d’eximir d’una obligació o justificar l’absència a algun acte, per exemple-), i sense oblidar mai la memòria que cal tenir per no perdre el fil...

Excuses genials de persones enginyoses i ràpides de reflexos que poden empescar-se una resposta ben creïble en un obrir i tancar d’ulls. A mi em passa justament el contrari -ja no només en el terreny de les excuses- i se m’acudeixen les idees després, i aleshores penso “havies d’haver dit això o allò altre, o el de més enllà”... massa tard!!!

Però sobretot les pitjors de totes, les més penoses, ridícules, idiotes i sense sentit, són les que ens diem a nosaltres mateixos i fingim que ens les creiem! per favor.... a qui volem enganyar? que potser farà que ens sentim més bé? es tracta de fer callar la mala consciència? evitar els remordiments? és inútil, i en el fons, i no tan al fons, sabem del cert que no hi ha excusa que valgui.

El millor seria dir sempre la veritat, però pel motiu que sigui, no sempre en som capaços i aleshores és quan busquem la sortida fàcil de l’excusa.

La setmana entrant la F? potser sí o potser no! ja ho veurem...

Quins camins més misteriosos i inexplicables que té la ment. Em pregunto què em va dur a pensar en el dibuix per representar la lletra D. Per què el dibuix, si no és una cosa que m’apassioni? entenem-nos, m’agrada molt veure un dibuix ben fet, estètic i envejo la gent (el fill d’uns amics sense anar més lluny) que amb quatre ratlles o quatre pinzellades és capaç de crear bellesa, però jo no hi he tingut mai gens de traça i potser és una mancança que m’afecta sense saber-ho i és per aquest motiu que el subconscient em va suggerir la paraula 😊.... ben segur que deu ser això!

Bromes a banda i tornant als camins de la ment, per què de vegades et lleves al matí amb una cançó enganxada al cervell que vas taral.lejant tot el dia sense aturador? d’on ha sortit quan potser feia mesos o anys que no l’escoltaves? no sé si algun psicòleg ha estudiat el tema, probablement, però a mi em fascina aquesta part del cos humà que té vida pròpia i que va al seu aire. Sovint penso que m’agradaria tenir un interruptor per, en algunes ocasions, poder apagar els pensaments.

De fet m’inspira molt més la segona paraula que se’m va acudir: detalls! Aquest sí que és un mot suggeridor....

Que bonics són els detalls! els petits grans detalls que fan que la vida es converteixi tot d’una en quelcom meravellós. Moltes vegades són menudències, cosetes insignificants, que si anem atrafegats o capficats ens poden passar desapercebudes: un somriure, l’esguard embadalit i sorprès d’una criatura davant d’alguna novetat a la seva curta vida, sentir la tebior del sol d’hivern, també pot ser una flor enmig de la grisor de la ciutat o caminar descalç per la platja amb les onades que et van amanyagant els peus, l’olor de la terra mullada després d’un ruixat, els xisclets de les orenetes a la primavera, un glop de vi o de cervesa o d’aigua fresca, l’aroma del cafè acabat de fer o del pa sortint del forn, una música que et porta records, una abraçada sense paraules o una trucada: ei! què fas? va tot bé?..... i així tantes i tantes sensacions..... però totes, sempre, amb el mateix resultat: t'omplen el cor de benestar.

I si parlem de detalls materials, quina alegria quan fas un regal i veus que l’has encertat de ple perquè la lluïssor dels ulls i un somriure feliç t’ho confirmen. Han valgut la pena les estones que has passat intentant posar-te en el seu lloc per poder esbrinar quina cosa el o la sorprendrà i li farà il.lusió. No sempre és possible però quan ho aconsegueixes és molt gratificant.... paraula!

Per la setmana entrant la lletra E i la paraula excuses!!!!