Sí, sí.... per mi caos és sinònim de Delhi o Delhi és sinònim de caos! Tanco els ulls i veig aquelles riuades de gent i un trànsit atapeït a més no poder. He estat en unes quantes ciutats i moltes plenes a vessar de persones i de cotxes, però per mi, de les que conec, cap de tan caòtica com Delhi. 

Pensant-hi he recuperat un escrit que vaig fer en una de les darreres anades a l’Índia, es tracta d’un viatge en moto per la gran ciutat i ho vaig viure així:

“Sabeu què és estar enmig d’una immensa aglomeració de vehicles, rodejats per totes bandes per cotxes, altres motos, homes, dones, criatures i vells caminant amunt i avall, rickshaws (els tricicles-taxi) carregats amb un número impossible de persones, bicicletes, autobusos i camions i de tant en tant algun cavall tibant d’un carro? impressiona de veritat!!! però a mi el que més em meravella i m’admira és veure l’habilitat i seguretat en què es mou la gent (deu ser la pràctica). Tothom troba el seu pas i un forat per enquibir-s’hi. El 99% de les vegades juraries que la carrosseria o les rodes es tocaran, però sorprenentment i increïblement ni tan sols es freguen, potser només hi ha un parell de centímetres de distància, però tots segueixen endavant com si res, això sí! acompanyats en tot moment per la sorollosa banda sonora dels clàxons que no paren ni un minut... a veure qui pot més!!

Ah! i m’oblidava d’elles.... les reines del país.... les vaques!!! sempre i a tot arreu al bell mig del pas, impassibles, impertorbables... tant li fa que estiguin en un carrer en plena ciutat de Delhi, en una carretera o a la plaça del poble.... elles caminen o jeuen, indiferents al brogit com si estiguessin soles al món, plenament conscients del seu privilegi d’éssers sagrats i els pobres mortals en cotxe, moto, rickshaw, bicicleta o a peu fent una autèntica gimcana per poder-les esquivar sense tocar-les!” Com diuen ells “Incredible India”!!!

I després el millor de tot era marxar d’allà, de la contaminació, dels sorolls i del caos i baixar al sud, a la meva estimada Kerala on tot és pau, relax i tranquil.litat. Quin contrast!

Decididament estic enyorada. Tant de temps i tants records! sembla que faci una eternitat des de l’última vegada.... potser encara hi podré tornar. Qui ho sap.

Segueixo amb la D? aquesta vegada la primera paraula que se m’ha acudit ha estat dibuix... dibuix??? I ara! dibuix? per què? Ni idea. Hi pensaré per la setmana que ve.

Deia la setmana passada que la bondat és força escassa avui en dia i potser és una afirmació massa categòrica. Tampoc es tracta de minimitzar el tema i aplicar la teoria de què si hi ha menys bondat, “ergo” hi ha més maldat -que més que maldat en diria indiferència- sortosament no és així (vull creure-ho!) però el que sí que és cert és que cada vegada ens tornem més egoistes i més individualistes. Ens ha tocat viure en una societat plena d’avenços però competitiva i dura, on hi ha gent capaç de tancar els ulls o mirar cap a una altra banda davant la misèria o senzillament davant dels problemes dels altres i pensar que ja s’ho faran! mentre jo estigui bé.....

Evidentment no es pot generalitzar perquè estic segura que hi ha persones sensibles que intenten donar un cop de mà o potser tan sols escoltar quan fa falta, però sí que penso que no és una gran majoria. En descàrrec dels “culpables” val a dir que la vida moderna no hi ajuda. Anem sempre tan escopetajats i mancats de temps, que sovint no ens podem aturar i la inèrcia i les obligacions ens arrosseguen i passem de llarg de temes importants.

Per suavitzar el to una mica (o molt) pessimista d’avui, vull contar la història dels meus veïns, en Vidal i la Mari, una parella gran, passen dels 90, que no tenen fills i viuen sols i que d’un temps ençà a ella li han detectat Alzheimer. Va començar fa uns anys amb petits oblits sense importància i s’ha anat agreujant cada cop més... (uff, em sembla que he passat del pessimisme al drama!) però el que volia explicar és la tendresa i el carinyo del marit. Aquest sí que és un bon home!!! i no tan sols pel seu comportament amb la dona, sinó perquè és una persona amable que sempre està a punt per fer un favor sense perdre el somriure. El que més em commou és la paciència que té.... ella sempre descarrega el seu malestar amb ell, i la dolçor trista amb que se la mira i intenta calmar-la, és admirable! i no és només de portes enfora perquè des del celobert la sento a ella queixar-se i esbroncar-lo i ell responent amb tota la calma i suavitat del món, mai cap sortida de to. D’això en dic jo bondat amb majúscula.

Per la setmana entrant la C? Jugo amb mi mateixa i quan penso una lletra haig de fer servir la primera paraula que em ve al cap i, ves a saber per què, se m’ha acudit “caos”!! quin estirabot!! rumiant-hi una mica ho he associat amb l’Índia (deu ser que estic enyorada tant de temps sense anar-hi i m’ha traït el subconscient) i més que amb l’Índia ho relaciono amb Delhi, de totes les ciutats que conec la més caòtica en molts aspectes però sobretot pel que fa al trànsit, però això ho deixo per la propera....

Ja són aquí!!, els dubtes, els pensaments contradictoris, els “menja-cocos”....: “mira que posar-te a fer un bloc!”, “en què pensaves?”, “quina tonteria”, “ara que tothom es veu en cor de dir-hi la seva”.... però anem a pams! això no és un canal d’opinió, ni pretenc convèncer a ningú de res! és un tema meu i només es tracta d’escriure i de passar al paper (en aquest cas a la pantalla) pensaments que em venen al cap... no n’hi ha per tant! no serà que ja busques excuses per abandonar? vinga! deixa’t de monsergues i segueix una nova setmana.

Sovint m’admiro de la quantitat de coses, de petites coses, que es poden percebre només sortint al carrer, sobretot si tens una actitud oberta i observes al teu voltant... hi ha de tot: avui he vist una noia amb un vistós i divertit cabell taronja i lila, sí, sí, taronja i lila i ben cofoia que anava, una altra que passejava sis gossos!!!! un avi que renyava al seu gosset, potser tan vell com ell, perquè no feia pipi prou depressa.... gent que parla sola (no només els que van amb el telèfon posat), divertit veure en ple hivern gent amb samarreta de màniga curta o de tirants i gent que només treu el nas del darrera l’abric, bufanda i gorra, gent que va amb pas ferm i mirada decidida i d’altres que semblen autòmates, els que surten a fumar al carrer per consumir la dosi diària de nicotina o tan sols per “escaquejar-se” una estoneta de la feina, n’hi ha que riuen i n’hi ha que corruguen les celles, apreten els llavis i van per la vida enfadats o amargats... qui sap! potser tenen algun problema greu! I segur que sempre trobes algun sense-sostre que vagareja pels carrers arrosegant les seves minses pertinences en un carretó de súper... tantes persones tants móns!

També és curiós i un xic trist (almenys per mi) veure que ràpid va tot actualment que passes per un lloc on hi havia, posem per cas, un colmado i ara hi ha un bar o un forn, moltes vegades de xinesos o bé un mini-market de pakistanesos, o veus que estan enderrocant un edifici i no ets capaç de recordar què hi havia abans.... per això m’agrada i em consola veure botigues o establiments d’aquells de tota la vida, que segueixen en peu sobrevisquent a les cadenes modernes -ja siguin de menjar com de moda- que estan creixent arreu com bolets... (això dels bolets si ha plogut!)

Per cert, si seguís la hipotètica relació alfabètica, aquesta setmana tocaria la B i el primer que se m’acut és la B de bondat... una virtut força passada de moda i també força escassa avui en dia! però aquest és un tema per una altra setmana.

Esteu llegint la primera entrada del bloc de la Mercè 😊😊😊 sí, sí.... tal com sona 😊😊😊

Aquesta primera setmana de l’any, dies de bons propòsits que poques vegades s’arriben a complir, parlant amb una bona amiga de la necessitat de fer coses i no escarxofar-se al sofà, em va suggerir una tasca per activar la ment i és fer un bloc que, d’entrada no tinc ni idea de com va, però ella diu que és molt fàcil i que m’ajudarà.

Què en treuré de tot això apart de donar la llauna? (sortosament només serà un cop per setmana i llençant-ho a la paperera ja està!) no ho sé.... és qüestió de provar-ho. Probablement seria més eficaç alguna cosa més física: gimnàs (ufff, noooo!!!) o anar a caminar una estoneta cada dia (de moment amb els dimarts ja en tinc prou!!!) però vull provar si fent anar el coco, marxen les cabòries que de tant en tant em neguitegen.

I en què consistirà? doncs com deia escriure un article cada setmana de temes diversos segons la inspiració. Intentaré no publicar coses tristes o pessimistes, ni, malgrat el moment actual, escrits de política! ja ho veurem. Poden ser pensaments, reflexions, alguna frase d’aquestes tan de moda dites d’auto-ajuda 😄, potser també hi puc incloure algun dibuix o imatge que m’hagi “tocat”.... sobre la marxa.

També podria fer com la recentment desapareguda Sue Crafton (per qui no ho sàpiga autora de novel.la negra, que estava escribint una sèrie seguint les lletres de l’abecedari i que malauradament no ha pogut acabar, l’última novel.la seva és  “Y for yesterday”.... llàstima! per una!) i com ella escriure cada setmana un tema d’una lletra i començaria avui amb A d’amor i d’amistat....

En fí! ara com ara tot són idees i no sé fins a quin punt me’n sortiré, però tinc ganes de provar-ho.

Els qui em vulgueu acompanyar llegint les meves dèries setmanals, teniu unes quantes opcions: paperera! llegir-ho i fer un comentari, o no! (tampoc cal cada vegada), fer suggeriments i/o crítiques, proposar temes, engegar-me a fer punyetes, animar-me, etc.etc.

Apa doncs, benvinguts al meu bloc.