M bis

Doncs si! faré una M bis i no per parlar de cap dels mots que es van quedar al tinter la setmana passada, sinó d’un transport que em fascina (potser aquesta no seria la paraula apropiada....) però és que es tracta d’un món molt especial ple de les anècdotes més variades: el Metro.

D’entrada haig de dir que si no tinc una pressa excessiva o hi ha alternativa, prefereixo viatjar amb autobús 😉, però quan agafo el metro em meravella la gran diversitat de persones, personatges i situacions que es produeixen.

Una de molt negativa😄 (i no em refereixo als que es colen sense pagar!!) és quan s’aixeca algú per cedir-me el seient.... a mi? oh, oh.... tan vella em veuen? i jo que, normalment, no m’hi sento gens, li dic tota digna i amb un somriure un xic forçat “no cal, gràcies!!” i penso... i ara! encara no sóc pas tan gran!!!

Deixant de banda aquesta minúcia, hi ha mil aspectes que em criden l’atenció: les llengües... entre els turistes i els immigrants es pot sentir a parlar de tot: anglès, francès, italià, alemany, rus o dels països de l’est -impossibles d’identificar-, com tampoc sóc capaç de distingir entre xinès, japonès, coreà o bé les diferents parles de sud Amèrica.... són xilens? colombians? peruans? potser és més fàcil si es tracta d’argentins, mexicans o cubans. I queden encara tres grans grups: els àrabs, els africans i els indis i pakistanesos.... és la torre de Babel moderna.

Quan era jove i agafava el metro cada dia, primer per anar a l’escola i més endavant per anar a treballar, de tant en tant hi havia algun que altre aprofitat -calent mental- que amb l’excusa de l’atapeïmenta, s’arrambava talment una paparra per refregar-se com un porc! llavors no quedava altre recurs que un bon cop de colze o una bona trepitjada! quasi sempre era efectiu i l’individu es donava per entès. Em pregunto si avui en dia, en hores punta, encara existeixen aquests llastimosos petits pervertits

.

Altres “espècies” del metro: els pidolaires en versió discurs (“estoy en el paro, tengo cinco hijos, es muy triste pedir, pero es más triste tener que robar....”) o en versió musical (si més no aquests fan el viatge més agradable!)

També hi ha (per sort no me n’he trobat mai cap) els lladres de mans llargues que aprofiten la més mínima ocasió per exercir les seves habilitats amb especial predilecció pels "guiris" badocs i pels avis descuidats.

Què més? els que estan enganxats al mòbil (sovint em distrec fent “estadístiques” de gent amb mòbil i gent sense, normalment guanyen els primers) jugant o que aprofiten per fer trucades oferint gratuïtament a la resta de passatgers retalls de converses de tota mena. No fa gaire una noia amb la veu prou alta perquè tots els del seu voltant ens n’assabentéssim, li explicava a una amiga una història de banyes que ni una pel·lícula italiana dels anys 60 o 70. Menys mal que va acabar la trucada abans d’arribar a la seva parada amb la qual cosa vam poder saber el final de l’episodi 😂.

Grupets d’adolescents escandalosos cridant i fent gresca sota la mirada reprovadora dels adults; jovent escoltant música amb grans auriculars i un volum eixordador; parelletes d’enamorats pendents l’un de l’altre i totalment aliens a tot el que no sigui el seu íntim i exclusiu món; el col·lectiu de les senyores de fer feina amb la característica olor de lleixiu; un estol de criatures esverades que van d’excursió o de visita cultural amb els soferts mestres o monitors intentant controlar-los i que no se’ls en perdi cap; turistes equipats amb la càmera pertinent, mirant ansiosos els plànols i comptant les parades; gent que va o torna (segons l’hora) de la feina cap cots, pensarosos, amb la mirada perduda o dormint vençuts pel cansament.... una veritable mosaic amb un munt de persones cadascuna amb la seva idiosincràsia i les seves vides més o menys reeixides.

I així d'entretinguts són els viatges en metro, si tens temps i humor per observar el personal.

De “EMES” n’hi ha un munt.... -algunes més suggeridores que altres-, com per exemple de la meva vessant policíaca 😉  morts, misteris, matar, monstres, malsons, misèria, missatges, malfactors... de més usuals hi hauria la música, el món, la mare, la mainada, el mar i la muntanya i de més subtils podríem parlar de la malenconia, la memòria, els malentesos, la maduresa, moments, murmuris... i per acabar aquesta mini llista una paraula que sempre m’ha agradat i que malauradament està força en desús: la moixaina. Per triar i remenar!! potser la setmana entrant faré una “M” bis... ja ho veurem!

De moment avui se m’ha acudit la ¨M¨ de manies, perquè qui no tingui alguna mania que aixequi la mà (i no s’hi val fer trampes!!!). Estic segura que si som honrats amb nosaltres mateixos, haurem de reconèixer que tenim algun tipus de ‘peculiaritat’, per dir-ho suaument, que pot ser gran o petita, habitual o esporàdica i fins i tot obsessiva, clar que en aquest cas ja s'ha de parlar d’una patologia... T.O.C. en diuen els metges (trastorn obsessiu compulsiu). En va fer una bona interpretació Jack Nicholson a la pel·lícula “Millor, impossible”.

En general es tracta de temes inofensius que tenen molt poca importància però que crec que val la pena mirar de controlar quan abans millor, per no arribar a l’extrem de convertir-se en una persona maniàtica que es pot amargar l’existència ella mateixa i el que és pitjor, als qui l’envolten.

En alguns casos també hi pot haver un component supersticiós, com ara posar-se, una peça de roba determinada per un esdeveniment concret (una cita?😊), perquè un dia ens va portar sort o bé fer servir un bolígraf especial per fer un examen o escriure una nota, posem pel cas.

També caldria fer una distinció entre costums i manies. La línia divisòria és molt fina i de vegades costa discernir què correspon a cada apartat. En alguns casos potser és senzill. Per exemple, jo tinc el costum, que ve de família, de tancar la porta del pis quan me’n vaig a dormir... penso que queda clar que es tracta d’un hàbit, ara bé si quan sóc al llit començo a preguntar-me si he passat la clau i no paro fins que em llevo i ho vaig a comprovar, en aquest cas ja parlaríem d’una mania i un xic obsessiva, val a dir.

Hi ha multitud de tics completament banals i intranscendents, alguns innocus, en el meu cas relacionats bàsicament amb l’ordre, ja sigui per anivellar un quadre tort, com per col·locar al lloc que té assignat, una figureta decorativa. Segur que tinc moltes més manies, però tampoc cal fer-ne publicitat 😂😂 he d’acceptar que sóc un xic maniàtica, tiquis-miquis i perepunyetes!!!

I aquí un petit epíleg amb una altra "M"... la moda! això sí que no m'ha tret mai el son. I tot i que en el seu moment vaig dur mini faldilla i maxi faldilla, shorts i pantalons de pota d'elefant, no he estat mai una "fashion victim" que es diu ara. El que m'ha importat sempre és anar còmoda i sentir-me a gust amb la roba que porto.

Ara bé, a mi que em perdonin, però aquesta moda actual dels pantalons trencats em treu de polleguera. Que és una moda de la gent jove (malgrat que no tothom que segueix aquesta tendència tan estúpida són adolescents) per mi no és cap excusa. Apart de mal gust, ho considero d'un esnobisme i d'una insensibilitat fora de mida. Nois i noies que es gasten una pila d'euros en uns texans esparracats quan hi ha tantíssima gent que només poden vestir quatre draps o amb sort roba de vuitena o desena mà? ho trobo d'una inconsciència vergonyosa.... és com una burla cruel!! clar que la immensa majoria d'aquests marrecs presumptuosos ni tan sols s'ho han plantejat, A mi, però, em sap greu, molt de greu i m'agradaria que tots aquests pantalons s'acabessin d'estripar i els propietaris es quedessin en calces o en calçotets al mig del carrer fent el ridícul (encara més!).

Perdó per l'estirabot!

Segueixo amb la L

Llegir, els llibres, la lectura.... què es pot dir que no s’hagi dit ja?

Que llegir ensenya, distreu, ens fa somniar, ens transporta a altres llocs, esmola l’enginy i augmenta la fantasia...? per mi res es pot comparar a l’emoció d’endinsar-te en una trama, imaginar i fer-te teus els personatges, patir amb ells o per ells, plorar amb les seves desgràcies o sentir-te feliç per la seva felicitat. Quan un llibre aconsegueix això és que es tracta d’una gran història.

Llibres n’hi ha de totes menes, d’història, biografies, assajos, poesia, ciència i novel·les variadíssimes. M’agrada quasi tot, potser descartaria els assajos i la ciència, però darrerament m’he decantat per la novel·la negra i/o policíaca que segons he après fa poc no és ben bé el mateix. En sóc una gran fan. És una literatura normalment lleugera, que no exigeix gaire esforç i a canvi et fa passar una bona estona. Pura evasió!

Que la lectura és un plaer...? I tant! tres escenaris diferents: a fora plou i còmodament arraulits al sofà, un llibre ens acompanya mentre se sent de fons la remor de les gotes d’aigua; una gandula o una hamaca a l’estiu amb una brisa fresqueta que ens refresca mentre gaudim amb les peripècies dels protagonistes i un petit luxe, una banyera amb aigua calentona o tèbia, escuma amb olor de roses, una beguda, una mica de música suau i una bona lectura... què tal? sona bé oi?

L’afició a la lectura em ve de lluny, de molt lluny... a casa sempre hi ha hagut llibreries plenes a vessar de llibres i d’ençà que el pare em va ensenyar a llegir que ja no he parat. Èpoques amb més fal·lera que d’altres però sempre quelcom per fullejar o devorar segons el tema i el moment. 

Al començament en català... ai! les Pàgines Viscudes i les ingènues i edificants novel·letes d’en Josep Maria Folch i Torres....

Després va venir l’escola i aprendre a llegir en castellà i van arribar les aventures de Juli Verne, en Tom Sawyer, Guillermo el travieso i l’Enid Blyton amb les seves sèries dels Cinc i dels Set Secrets.

No sóc conscient de en quin moment vaig començar a llegir llibres més seriosos, suposo que va ser un procés natural, però em venen a la memòria dos títols que em van impactar “Jo no sóc un home lliure” i “Matar un ruiseñor” a més del clàssic “El diari d’Ana Frank”.

En aquells anys engolia tot el que em queia a les mans i havia arribat, en algunes ocasions, a llegir amb la claror del fanal que teníem davant de casa perquè la mare ja m’havia fet apagar el llum de la tauleta i jo no podia parar.

Apart del pare, a qui sempre recordo amb un llibre o altre (a la mare també li agradava llegir però les tasques de la llar, li deixaven poc temps lliure), li dec molt a una mestra que vaig tenir al col·legi de ‘Los Reyes Católicos’, la senyoreta Suils, que de gran he comprès que era una gran docent i molt avançada al seu temps (estic parlant dels volts de l’any 60). En un exercici que s’anomenava “Impresión semanal”, ens feia buscar cada setmana alguna notícia al diari que ens hagués cridat l’atenció i havíem d’escriure’n una ressenya tot explicant els motius de la tria. Ella va saber inculcar-nos l’amor per la lectura i per la redacció. Que descansi en pau al cel dels bons mestres!

Aquesta vegada faig un petit parèntesi a l’abecedari i és que hem passat la Setmana Santa i això m’ha suggerit uns quants pensaments. Aquí faig un altre parèntesi per recordar que aquests escrits són les meves opinions i les meves vivències, res més.

Penso que són uns dies estranys els de la Setmana Santa que, afortunadament, van perdent d’any en any els matisos més obscurs i retrògrads -amb la qual cosa ja no es pot dir “són” sinó “eren”- per convertir-se en unes petites vacances per esbargir-se i oblidar momentàniament la feina i els afers quotidians.

Hi ha elements que encara perduren, amb un cert regust de resclosit, com les processons -majoritàriament i amb més ostentació i parafernàlia al sud de la península- i algunes de les pel·lícules de la tele (igual que per Nadal) sense arribar a l’extrem d’anys enrera amb les típiques i tòpiques “Ben-Hur”, “Los 10 mandamientos”, “Barrabás”, “Rey de Reyes”, “La historia más grande jamás contada”, “La túnica sagrada”, “La Biblia”, “Marcelino pan y vino”, etc.etc. Ara encara existeix part de l’oferta, però hi ha molts canals per poder esquivar l’allau d’aquesta religiositat tan anacrònica.

El pas del temps ja quasi ha extingit altres aspectes com ara la grisor i el trist silenci dels dies entre el diumenge de Rams (l’últim acte lúdic quan anàvem a beneir la palma o el palmó regal de la padrina o un ram de llorer i s’acostumava a aprofitar aquell dia per estrenar la roba de primavera tot i que no sempre el temps acompanyava) i el diumenge de Glòria.

De dilluns a dissabte tot era foscor, música sacra i sermons o lectures de vides de sants o dels evangelis! A l’església seguíem les funcions segons marcava la litúrgia i.... (riu-te’n d’això que està tan de moda actualment dels delictes d’odi, d’incitació a la violència i de racisme!) “matàvem jueus”!!!! que la veritat sigui dita -jo tenia 5 o 6 anys- no sé ben bé en què consistia.... sé que s’havia de fer soroll amb carraques o picant de peus, suposo que per, simbòlicament, condemnar al poble jueu per haver permès la mort de Crist. Mare de Déu.... rellegeixo aquest paràgraf i em sembla tan remot.... si ho llegís el jovent d’avui en dia pensaria que es tracta d’una història absurda de fa mil anys!

Aleshores arribava el diumenge i alegria! les campanes repicaven a cor que vols i ja es podia riure, cantar (les caramelles per les cases o a la plaça), fer gresca i anar a buscar la mona a casa del padrí.... aquesta tradició sí que no s’ha perdut! a part de dolça i saborosa, ja se’n cuiden prou els pastissers per tal de tenir l’oportunitat de fer negoci.

Quins temps!! i al marge d’aquests apunts generals, un cas particular que encara rememoro amb una esgarrifança: setmana santa i un dia d’exercicis espirituals. Un mossèn dalt d’una trona fent un discurs apocalíptic amenaçant-nos a tots nosaltres miserables pecadors, amb un infern ple de flames, càstigs, desgràcies i sofriments! Recordo perfectament la sensació de por i d’angoixa que em va provocar aquell sinistre personatge cridant histèricament i enumerant les mil penúries que ens esperaven si no ens penedíem de les nostres culpes... ens insultava, ens renyava, ens maleïa.... terrorífic!

Un lamentable i penós episodi del passat que em va deixar una empremta inesborrable. Gràcies Santa Mare Església Catòlica!