Ui la “Q”.... complicat el tema!!! i si la passo de llarg? ja sé que sóc la mestressa del bloc -ningú m’obliga- i per tant puc posar les normes que jo vulgui (hi ha qui diu que les normes són per saltar-les), però no em sembla bé i si no em vaig acovardir amb la “K” en el seu moment, no em rendiré ara per una “Q” de no res...

Podria parlar de la física Quàntica, però a banda que no hi entenc ni un borrall, seria un tema totalment absurd i avorrit. Que ho estudiïn els físics, els químics o qui ho hagi d’estudiar, jo només sé que és una ciència molt útil i molt usada en multitud de temes de medicina, tecnologia electrònica i alguns tan quotidians que ni ens ho imaginem i ja en tinc prou, no tinc cap necessitat d’aprendre o comprendre el seu origen, funcionament o aplicacions.

Física quàntica tatxada!  😌

Ara fa un moment, unes ratlles més amunt, ha sorgit sense pensar-hi, una altra “Q” la quotidianitat que podria lligar (hi ha força punts amb comú) amb la rutina, la “R” potser per la setmana entrant?... però hi ha dues “q” que m’interessen més: la Quantitat i la Qualitat.

Particularment estic molt d’acord amb qui pensa que és més important la qualitat que la quantitat, prefereixo de totes totes una bona qualitat que no pas una gran quantitat, oi tant...!!! està clar però que dependrà molt de què parlem. Si es tracta d’un negoci o de la producció d’una fàbrica, massa sovint es dóna el cas que els amos, els empresaris, moguts pels resultats econòmics, donen prioritat a la quantitat i de la qualitat se’n fa de més i de menys... potser en el seu lloc faria el mateix, ves a saber, tot i que ho dubto bastant perquè m’agraden les coses ben fetes.

En qualsevol cas no parlo només de temes comercials, hi ha altres situacions menys tangibles i per mi molt més importants com podria ser, per exemple, l’amistat... 

En aquest cas sempre, sempre optaré per la qualitat. Avui en dia hi ha gent que sospira per tenir molts “likes” o molt seguidors a les anomenades xarxes socials, com si això suposés automàticament tenir una gran quantitat d’amics i no, no és això... no es pot substituir de cap manera la qualitat d’una bona conversa cara a cara i d’una bona companyia per unes quantes frases escrites que es poden mal interpretar sense saber el to o l’entonació (sempre i quan no hi hagi imatge i so pel mig, tot i així...). Estic d’acord que són eines pràctiques en alguns aspectes -jo mateixa en sóc prou addicta-, però en les relacions personals res es pot comparar amb la força d’una mirada, una bona abraçada, la calidesa d’unes mans amigues o la tendresa d’una carícia... això sí que és Qualitat en Majúscula.

Quo vadis? directe a la “R” de la setmana entrant....  😁😁😁

Hi ha lletres que em provoquen autèntics dilemes i la P n’és una. Tants mots que comencen amb P... i ja no em serveix allò del primer que em ve al cap perquè me’n vénen 10 o 12 de cop.

D’entrada un menú amb alguns petits tocs “psicodèlics” 😄 (en el sentit més lúdic de la paraula)

Pica-pica:

Potes de pop amb tires de pebrot escalivat

Palets de cranc

Llesquetes de pa amb tomàquet i pernil

Peixets arrebossats

Plats principals per triar:

Peus de porc amb espinacs, panses, pinyons i pipes de gira-sol

Perdius en papillotte a la salsa de pebre verd

Pollastre farcit amb prunes acompanyat amb puré de patata i petites pastanagues

Postres:

Macedònia de pinya, préssecs, plàtans, pomes i peres

Pastís de pa de pessic xopat amb patxaran al perfum de pega dolça i voltat de flors de la passió

Bon profit! 😋

I després paraules i més paraules!

La paciència... sempre tan necessària

El perdó... imprescindible per a una vida plena i sobretot una consciència tranquil·la

La por... ens acovardeix, ens espanta, ens paralitza, però també pot ser morbosament atractiva

Les passejades per la platja amb els peus a l’aigua... omplen de pau, reconforten, relaxen

Pensaments... de tota mena: positius i negatius, tristos i alegres, crítics, malèvols, retorçats, nostàlgics, divertits

Papers... escriptors amb la síndrome del full en blanc, quan falla la imaginació

Problemes... cal buscar solucions el més aviat possible

Plors... molt millor les rialles

Passos perduts... passes que no van enlloc. De vegades fent cercles d’inquietud, de dispersió, de dubtes, d’interrogants

Parets pintades amb pintura de color púrpura pàl·lid

Personatges protagonistes de milers d’històries i projectes

Pols de purpurina platejada per a princeses de pel·lícula

I també...

Publicitat. M’agrada la publicitat sobretot si està ben feta i és enginyosa. Vaig llegir una vegada que la publicitat per ser bona havia de tenir 5 “is”: intel·ligent, inesperada, innovadora, inequívoca i insolent (un pèl). No sé qui ho va dir, però trobo que és una definició força encertada.

Petons. Que trist que seria un món sense petons... i quin greu les persones a qui no agrada fer o rebre petons, o que no tenen ningú que els en faci, ni que sigui un cop de tant en tant! Hi pot haver alguna cosa més horrorosa que una mare incapaç de besar els seus fills?

La Pluja. Benèfica en ocasions, catastròfica, mortal altres vegades. I un record, quasi com una imatge cinematogràfica, de l’Índia -de la “meva” estimada Kerala- al jardí de l’hotel tot verd, brillant, una noia amb un sari vermell gronxant-se sota un intens ruixat monsònic, cantant i somrient feliç amarada de pluja per ella sinònim de vida.

Poesia. “Què és la poesia? I tu m’ho preguntes? Poesia ets tu”.... deixant de banda aquesta cursilada d’aquelles del segle passat (que també pot agradar, per què no?), hi ha poesies tan precioses que penso que és una llàstima no llegir-ne més sovint, clar que això em porta a una altra P...

Presses! un dels pitjors mals dels nostres dies... sempre tenim pressa! i quan és que podem aturar-nos una estona per gaudir pausadament d’una bona poesia? si moltes vegades no tenim temps ni per nosaltres mateixos!!!

En fi! Queda demostrat que de “Pes” n’hi ha a punta pala 😂. Això només n’és una petita mostra. Me’n guardaré unes quantes per una altra ocasió.

Aquesta setmana la O.... la O d’optimisme! i la setmana que ve la P de pessimisme? 😄😄😄 ah, no! de cap manera! vaig dir que res d’escrits tristos i tot i que em sembla que tinc algunes entrades un xic melancòliques.... penes, no!!

L’optimisme, heus aquí un altre dels grans carburants de la vida. I un altre tema d’aquells dels que tothom sap la música, però pocs la lletra.

No és fàcil ser optimista. Deixant de banda la naturalesa pròpia de cadascú -hi ha persones que neixen optimistes, amb la flor al cul i n’hi ha que tendeixen a veure-ho tot gris o negre com el “Tristón" dels dibuixos animats...”Cielos Leoncio! sabía que esto acabaría mal”...- també es requereix força de voluntat i un aprenentatge constant.

Ser optimista quan tot va bé i tot ens ve de cara no costa gaire, veure el cantó positiu de les coses en circumstàncies favorables, tampoc, però allò que se’n diu posar al mal temps bona cara, ja són figues d’un altre paner.

Es pot aprendre a ser optimista? penso que sí. Com deia abans cal esforçar-s’hi. Sovint és més senzill deixar-se anar i acceptar resignadament els entrebancs de la vida sense ni tan sols pensar en una possible solució per sortir de l’espiral de foscor on s’està immers, però cal lluitar i hi ha petits elements que si bé no són cap fórmula màgica, sí que en ocasions poden ajudar: la música, que pot propiciar un estat d’ànim més adient (una cançó ben alegre inspira sensació de jovialitat i benestar, en tinc unes quantes!😉) o bé una melodia suau que ens mou a la calma i a l’assossec. Els pensaments també son una font important de coratge si ens forcem a buscar la part bona d’una situació. Altres suports per fer front a un atac de pessimisme poden ser una bona dutxa, sortir a passejar que ens toqui l’aire i que els mals averanys s’apaivaguin i, molt important, procurar veure el got mig ple i buscar sempre un raig de sol entre els núvols, tenir el convenciment que el mal tràngol passarà aviat. Ho hem de creure fermament.

Tampoc es tracta de tirar-se els maldecaps -prou importants de vegades- a l’esquena, però sí de no oblidar mai que en la majoria de casos, normalment, hi ha un pitjor.

El pessimista és negatiu, es complau i s’aferra als seus problemes -reals o imaginaris- i s’autocompadeix per fer-se i fer llàstima, reafirmant-se en els seus mals pressentiments. D’aquí a la depressió, més o menys greu, només hi va un pas.

Decididament és molt millor ser un optimista/realista, això sí sempre tocant de peus a terra, i viure la vida tan plàcidament com sigui possible.

Volia aprofitar la O per parlar de l’oblit, però ara mateix no recordo què volia dir.... 😕

Com aquell que no vol la cosa, ja he fet mig abecedari i avui “toca” la N.

Fa unes setmanes parlava del molt que m’agradaria tenir un interruptor per apagar els pensaments i em pregunto, no seria bo poder aparcar els Nervis una estona? i qui diu els nervis diu els seus parents la impaciència i la irritabilitat.

Maleïts nervis!!! com poden arribar a amargar-nos la vida! la quantitat de mals moments que passem per culpa d’ells, bé en realitat per culpa nostra, no ens enganyem.

Se m’acut que només hi ha una classe de nervis positius o “bons” i són els de la il·lusió. La il·lusió d’una cita d’aquelles de les papallones a l’estómac i de “què em poso?”, de fer alguna cosa per assolir un repte difícil, la joia de retrobar algú -família o amic- després de molts anys de separació “haurà canviat”?, les ganes d’un viatge a llocs nous -nervis barrejats amb un pèl de temor pel desconegut-, obrir un regal i a nivell familiar casaments o l’arribada d’un fill.

Pel que fa a la resta de nervis negatius, que ens fan malviure i que en general no serveixen absolutament de res, no seria fantàstic poder prémer un botó i deixar-los... com es diu? en “standby”, o sigui en repòs o millor encara eliminar-los sense més?

Si ens aturem a pensar-ho fredament i racionalment, què en traiem de posar-nos nerviosos i angoixar-nos per coses que no és al nostre abast poder solucionar? només passar unes hores horroroses i en la majoria de casos, i això és el pitjor, culpabilitzar i fer pagar el nostre malestar als qui tenim a prop i que sovint o no hi tenen res a veure o com nosaltres mateixos no poden canviar els fets. I si a sobre et diuen “calma’t, no et posis nerviós o nerviosa, que no veus que així no s’arregla res?”..... aleshores sí que hi pot haver un daltabaix i un desbordament de la tensió acumulada. Discussions i crits per acabar-ho d’adobar.

Com sempre la teoria és molt maca i tots la sabem, però d’això a posar-la en pràctica n’hi va un bon tros. És difícil tenir la paciència o la sang freda per aturar-se, respirar a fons i comptar fins a 10 o fins a 100 quan algun esdeveniment ens sobrepassa ja sigui per por i infundats pressentiments alarmistes: “li haurà passat alguna cosa”?, “un accident”?, “una desgràcia”?, per impaciència: “tan tard que se m’ha fet i aquest que tinc davant a la cua, anar perdent el temps amb mil preguntes estúpides” o per incomoditat: “quan acabarà d’explicar-me batalletes amb la pressa que tinc”?... en aquestes ocasions el rellotge es converteix en un enemic i els minuts s’escolen tan lentament -“encara no arriba”?- o al contrari, tan de pressa -“no hi serem a temps”!- que l’aparició dels nervis és automàtica i proporcional al temps que va passant.

A mi particularment una de les coses que em posen molt nerviosa i de mal humor són els petits imprevistos del dia a dia (quina tonteria, oi?) com quan se’m trenca o s’espatlla algun estri, o quan cau quelcom a terra ho recullo i em torna a caure (ja veus!! val a dir que també hi ha dies que un està més irritable que altres), quan busco quelcom que no és on hauria de ser -o que jo em pensava que hauria de ser- i no surt i regiro calaixos i armaris i no hi ha manera de trobar-ho... llavors ve la impaciència i després els nervis, o és al revés? tant se val, són cosins germans!

En fi! reconec que tot això són foteses però de vegades ho porto molt malament. Em cal tenir més corretja! a veure si practico la teoria i quan arribin els nervis sóc capaç de fer una bona glopada d’aire i... “OMMM”... calma i tranquil·litat. 😄😄