Deia la setmana passada que la bondat és força escassa avui en dia i potser és una afirmació massa categòrica. Tampoc es tracta de minimitzar el tema i aplicar la teoria de què si hi ha menys bondat, “ergo” hi ha més maldat -que més que maldat en diria indiferència- sortosament no és així (vull creure-ho!) però el que sí que és cert és que cada vegada ens tornem més egoistes i més individualistes. Ens ha tocat viure en una societat plena d’avenços però competitiva i dura, on hi ha gent capaç de tancar els ulls o mirar cap a una altra banda davant la misèria o senzillament davant dels problemes dels altres i pensar que ja s’ho faran! mentre jo estigui bé.....

Evidentment no es pot generalitzar perquè estic segura que hi ha persones sensibles que intenten donar un cop de mà o potser tan sols escoltar quan fa falta, però sí que penso que no és una gran majoria. En descàrrec dels “culpables” val a dir que la vida moderna no hi ajuda. Anem sempre tan escopetajats i mancats de temps, que sovint no ens podem aturar i la inèrcia i les obligacions ens arrosseguen i passem de llarg de temes importants.

Per suavitzar el to una mica (o molt) pessimista d’avui, vull contar la història dels meus veïns, en Vidal i la Mari, una parella gran, passen dels 90, que no tenen fills i viuen sols i que d’un temps ençà a ella li han detectat Alzheimer. Va començar fa uns anys amb petits oblits sense importància i s’ha anat agreujant cada cop més... (uff, em sembla que he passat del pessimisme al drama!) però el que volia explicar és la tendresa i el carinyo del marit. Aquest sí que és un bon home!!! i no tan sols pel seu comportament amb la dona, sinó perquè és una persona amable que sempre està a punt per fer un favor sense perdre el somriure. El que més em commou és la paciència que té.... ella sempre descarrega el seu malestar amb ell, i la dolçor trista amb que se la mira i intenta calmar-la, és admirable! i no és només de portes enfora perquè des del celobert la sento a ella queixar-se i esbroncar-lo i ell responent amb tota la calma i suavitat del món, mai cap sortida de to. D’això en dic jo bondat amb majúscula.

Per la setmana entrant la C? Jugo amb mi mateixa i quan penso una lletra haig de fer servir la primera paraula que em ve al cap i, ves a saber per què, se m’ha acudit “caos”!! quin estirabot!! rumiant-hi una mica ho he associat amb l’Índia (deu ser que estic enyorada tant de temps sense anar-hi i m’ha traït el subconscient) i més que amb l’Índia ho relaciono amb Delhi, de totes les ciutats que conec la més caòtica en molts aspectes però sobretot pel que fa al trànsit, però això ho deixo per la propera....