Aquesta setmana dues “f”....

Una curta i merament testimonial i adequada a aquests dies. La f de fred. Declaro solemnement que no m’agrada el fred. I molt menys si va acompanyat de dies grisos, vent i pluja. Als qui els agrada diuen que quan fa fred et pots abrigar, mentre que quan fa calor no hi pots fer res (apart d’una bona dutxa d’aigua fresca)... sí, sí, d’acord! però... i l’engavanyamenta de dur capes i més capes de roba? si és que sembles un robot gras i maldestre!! Bé, ras i curt, el fred no m’agrada. Queda dit!

Ara, l’altra “f” sí que és important i forma part de la meva vida. La f de fotografia. Ha estat una afició que juntament amb llegir i viatjar m’ha acompanyat des de la joventut.

Recordo la primera màquina, una Werlisa, i tinc la data exacta de les primeres fotos: l’1 de novembre de 1965.... uf!!! ha plogut des d’aquell dia, “només” han passat 52 anys! també recordo l’impacte d’una fotografia del 2n rodet que em va sorprendre quan la vaig veure revelada, pensant que m’havia sortit una foto artística de debó. A partir d’aleshores vaig estalviar per poder comprar una bona màquina i al Nadal del 67, vaig estrenar tota cofoia, una Yashica Minister D.

Aquí haig de fer esment i retre un petit homenatge a la persona que em va encomanar la seva passió per la fotografia i em va ensenyar tot el que sabia: la Sra. Rosa Szücs de Truñó (ella sempre signava les seves obres d’aquesta manera) una dona extraordinària d’una humanitat com poques vegades he trobat i una fotògrafa excepcional. Des que la vaig conèixer ja no vaig deixar de fer fotos.

Aquella va ser una època meravellosa amb rodets i més rodets en blanc i negre revelats en el petit laboratori muntat en un racó de casa els pares. Era fascinant que poc a poc en un full blanc comencessin a aparèixer imatges que s’anaven fent més nítides cada vegada... quins temps!

Després van venir la Pentax, la Minolta i posteriorment i malgrat la meva reticència, la Nikon D80 i amb ella va arribar l’era digital. La revolució. Tot un altre món.

En qualsevol cas, sigui digital o sigui analògica, la fotografia m’ha omplert i també m’ha donat molt. Confesso que hi ha hagut alguna foto que m’ha impressionat de tal manera que m’ha arribat a fer caure una llàgrima i és que una bona fotografia t’ha de “tocar”, t’ha de dir coses, t’ha d’emocionar... és, en certa manera, quelcom màgic, és la il.lusió d’haver aturat el temps perpetuant un instant fugisser i saps que has captat allò que volies, que aquell somriure, aquella mirada, aquell gest ja no s’esborraran i quedaran immortalitzats per sempre.