De les "is" de la setmana passada n'hi ha dues que m'interessen especialment.

Una és la i de irritar amb totes les seves variants: irritació, irritat, irritable, irritant.....

Jo havia sentit a dir que a mida que et fas gran el caràcter es suavitza (és mentida!!!!!) i em seduïa la idea de ser una velleta dolça i amable amb tota la saviesa acumulada pels anys viscuts, d'aquelles que surten a les idíl·liques (falses) pel·lícules de meravelloses (carrinclones) famílies bondadoses i ben avingudes, però sembla que això ja només passa al cine i el més habitual, a la vida real, és veure avis estressats tenint cura dels néts i més atabalats que quan treballaven, la qual cosa no afavoreix, evidentment, la serenor i la bonhomia.

En situacions normals em considero una persona força pacífica, però per les circumstàncies que siguin, potser per haver dormit malament, per algun fet que m'ha posat de mal humor o perquè m'he llevat amb el peu esquerra, hi ha dies que em sento d'allò més irritable. Pot contribuir-hi algun veí que fa obres i em desperta de bon matí la fressa del trepant o de cops de martell, una alarma que es dispara i ningú atura, una trucada intempestiva per oferir qualsevol bajanada... sempre pot empitjorar la cosa si tens algun veïnet (acostuma a ser mainada) que està aprenent a tocar un instrument... horrorós!!! ara bé, hi ha dues coses concretes que em molesten a base de bé: el gronxador del parc infantil de sota casa amb el seu nyic-nyac que et perfora el cervell (un dia d'aquests baixaré a fer-li una ruixada de 6 en 1) i quan em cau alguna cosa a terra i busco i rebusco i no la trobo! ai, llavors!!! llavors baixa el cel a la terra i començo a renegar que sort que estic sola... quina malícia!!! penses: segur que ha d'estar aquí..! he sentit com queia..! però no hi ha manera... s'ha volatilitzat!

Em consolo una mica quan penso que podria ser molt pitjor (sempre hi ha un pitjor!) si en lloc de viure a la part interior, el meu pis donés al carrer. Aquests sí que ho tenen fotut, amb tot el soroll dels cotxes i dels camions d'escombraries (tenim els contenidors enfront de casa) i per si això fos poc, ara fa una temporadeta que van posar la parada de dos autobusos just a l'acera d'enfront. Crec que no em puc queixar! Afortunadament per ells -els meus veïns del davant- diuen que t'acabes acostumant al brogit i arriba un moment que ja no el sents. Així ho corroboren uns amics que tenen la via del tren a 20 metres del balcó i segons diuen ni senten el tren ni el xiulet que fa en passar per davant de la casa.

En un altre aspecte m'irriten i molt les persones "curtes", els necis, l'estultícia. És superior a mi. Ja sé que de vegades (només de vegades) no és culpa seva, però n'hi ha que m'esgoten la paciència i em fan perdre els nervis. No em refereixo a individus que no en saben més,que no han tingut gaires oportunitats a la vida o que no tenen prou capacitat, la meva "ira" va dirigida a les persones estúpides que no fan cap esforç per millorar. Deia el filòsof Karl Popper que "la ignorància no és l'absència de coneixements, sinó la negativa a adquirir-los". Aquesta és la gent que m'enerva.

M'he allargat tant amb la irritació que quasi no em queda espai per a la segona paraula amb i que considero molt important. La il·lusió. Però en aquest cas només es tracta d'una reflexió curta. La il·lusió és la benzina del motor de la vida, la raó per tirar endavant.... sempre ens cal una il·lusió i si pot ser una de gran molt millor. En qualsevol cas les petites també ajuden. I si, malauradament, no en tenim cap, ens hem d'esforçar amb cos i ànima per trobar-ne una. Que sempre hi hagi una il·lusió a dins del cor. És vital.