N’hi ha milers d’excuses, què dic milers? milions!!! i de tota mena:

Excuses per mandra, per no dir la veritat ja sigui per vergonya o per no ferir sentiments o per por o per quedar bé (molt sovint per quedar bé!)...

Excuses tontes que no es creu ni qui les diu, que fins i tot es pot posar vermell, ni qui les escolta, que pot fer veure que s’ho empassa...

També tenim les excuses absurdes que comencen per una rucada i s’acaben fent tan grosses que no sabem com sortir-nos-en per seguir el guió de la primera mentida (una excusa és sempre una mentida -excepte en el sentit d’eximir d’una obligació o justificar l’absència a algun acte, per exemple-), i sense oblidar mai la memòria que cal tenir per no perdre el fil...

Excuses genials de persones enginyoses i ràpides de reflexos que poden empescar-se una resposta ben creïble en un obrir i tancar d’ulls. A mi em passa justament el contrari -ja no només en el terreny de les excuses- i se m’acudeixen les idees després, i aleshores penso “havies d’haver dit això o allò altre, o el de més enllà”... massa tard!!!

Però sobretot les pitjors de totes, les més penoses, ridícules, idiotes i sense sentit, són les que ens diem a nosaltres mateixos i fingim que ens les creiem! per favor.... a qui volem enganyar? que potser farà que ens sentim més bé? es tracta de fer callar la mala consciència? evitar els remordiments? és inútil, i en el fons, i no tan al fons, sabem del cert que no hi ha excusa que valgui.

El millor seria dir sempre la veritat, però pel motiu que sigui, no sempre en som capaços i aleshores és quan busquem la sortida fàcil de l’excusa.

La setmana entrant la F? potser sí o potser no! ja ho veurem...