Com aquell que no vol la cosa, ja he fet mig abecedari i avui “toca” la N.

Fa unes setmanes parlava del molt que m’agradaria tenir un interruptor per apagar els pensaments i em pregunto, no seria bo poder aparcar els Nervis una estona? i qui diu els nervis diu els seus parents la impaciència i la irritabilitat.

Maleïts nervis!!! com poden arribar a amargar-nos la vida! la quantitat de mals moments que passem per culpa d’ells, bé en realitat per culpa nostra, no ens enganyem.

Se m’acut que només hi ha una classe de nervis positius o “bons” i són els de la il·lusió. La il·lusió d’una cita d’aquelles de les papallones a l’estómac i de “què em poso?”, de fer alguna cosa per assolir un repte difícil, la joia de retrobar algú -família o amic- després de molts anys de separació “haurà canviat”?, les ganes d’un viatge a llocs nous -nervis barrejats amb un pèl de temor pel desconegut-, obrir un regal i a nivell familiar casaments o l’arribada d’un fill.

Pel que fa a la resta de nervis negatius, que ens fan malviure i que en general no serveixen absolutament de res, no seria fantàstic poder prémer un botó i deixar-los... com es diu? en “standby”, o sigui en repòs o millor encara eliminar-los sense més?

Si ens aturem a pensar-ho fredament i racionalment, què en traiem de posar-nos nerviosos i angoixar-nos per coses que no és al nostre abast poder solucionar? només passar unes hores horroroses i en la majoria de casos, i això és el pitjor, culpabilitzar i fer pagar el nostre malestar als qui tenim a prop i que sovint o no hi tenen res a veure o com nosaltres mateixos no poden canviar els fets. I si a sobre et diuen “calma’t, no et posis nerviós o nerviosa, que no veus que així no s’arregla res?”..... aleshores sí que hi pot haver un daltabaix i un desbordament de la tensió acumulada. Discussions i crits per acabar-ho d’adobar.

Com sempre la teoria és molt maca i tots la sabem, però d’això a posar-la en pràctica n’hi va un bon tros. És difícil tenir la paciència o la sang freda per aturar-se, respirar a fons i comptar fins a 10 o fins a 100 quan algun esdeveniment ens sobrepassa ja sigui per por i infundats pressentiments alarmistes: “li haurà passat alguna cosa”?, “un accident”?, “una desgràcia”?, per impaciència: “tan tard que se m’ha fet i aquest que tinc davant a la cua, anar perdent el temps amb mil preguntes estúpides” o per incomoditat: “quan acabarà d’explicar-me batalletes amb la pressa que tinc”?... en aquestes ocasions el rellotge es converteix en un enemic i els minuts s’escolen tan lentament -“encara no arriba”?- o al contrari, tan de pressa -“no hi serem a temps”!- que l’aparició dels nervis és automàtica i proporcional al temps que va passant.

A mi particularment una de les coses que em posen molt nerviosa i de mal humor són els petits imprevistos del dia a dia (quina tonteria, oi?) com quan se’m trenca o s’espatlla algun estri, o quan cau quelcom a terra ho recullo i em torna a caure (ja veus!! val a dir que també hi ha dies que un està més irritable que altres), quan busco quelcom que no és on hauria de ser -o que jo em pensava que hauria de ser- i no surt i regiro calaixos i armaris i no hi ha manera de trobar-ho... llavors ve la impaciència i després els nervis, o és al revés? tant se val, són cosins germans!

En fi! reconec que tot això són foteses però de vegades ho porto molt malament. Em cal tenir més corretja! a veure si practico la teoria i quan arribin els nervis sóc capaç de fer una bona glopada d’aire i... “OMMM”... calma i tranquil·litat. 😄😄