M bis

Doncs si! faré una M bis i no per parlar de cap dels mots que es van quedar al tinter la setmana passada, sinó d’un transport que em fascina (potser aquesta no seria la paraula apropiada....) però és que es tracta d’un món molt especial ple de les anècdotes més variades: el Metro.

D’entrada haig de dir que si no tinc una pressa excessiva o hi ha alternativa, prefereixo viatjar amb autobús 😉, però quan agafo el metro em meravella la gran diversitat de persones, personatges i situacions que es produeixen.

Una de molt negativa😄 (i no em refereixo als que es colen sense pagar!!) és quan s’aixeca algú per cedir-me el seient.... a mi? oh, oh.... tan vella em veuen? i jo que, normalment, no m’hi sento gens, li dic tota digna i amb un somriure un xic forçat “no cal, gràcies!!” i penso... i ara! encara no sóc pas tan gran!!!

Deixant de banda aquesta minúcia, hi ha mil aspectes que em criden l’atenció: les llengües... entre els turistes i els immigrants es pot sentir a parlar de tot: anglès, francès, italià, alemany, rus o dels països de l’est -impossibles d’identificar-, com tampoc sóc capaç de distingir entre xinès, japonès, coreà o bé les diferents parles de sud Amèrica.... són xilens? colombians? peruans? potser és més fàcil si es tracta d’argentins, mexicans o cubans. I queden encara tres grans grups: els àrabs, els africans i els indis i pakistanesos.... és la torre de Babel moderna.

Quan era jove i agafava el metro cada dia, primer per anar a l’escola i més endavant per anar a treballar, de tant en tant hi havia algun que altre aprofitat -calent mental- que amb l’excusa de l’atapeïmenta, s’arrambava talment una paparra per refregar-se com un porc! llavors no quedava altre recurs que un bon cop de colze o una bona trepitjada! quasi sempre era efectiu i l’individu es donava per entès. Em pregunto si avui en dia, en hores punta, encara existeixen aquests llastimosos petits pervertits

.

Altres “espècies” del metro: els pidolaires en versió discurs (“estoy en el paro, tengo cinco hijos, es muy triste pedir, pero es más triste tener que robar....”) o en versió musical (si més no aquests fan el viatge més agradable!)

També hi ha (per sort no me n’he trobat mai cap) els lladres de mans llargues que aprofiten la més mínima ocasió per exercir les seves habilitats amb especial predilecció pels "guiris" badocs i pels avis descuidats.

Què més? els que estan enganxats al mòbil (sovint em distrec fent “estadístiques” de gent amb mòbil i gent sense, normalment guanyen els primers) jugant o que aprofiten per fer trucades oferint gratuïtament a la resta de passatgers retalls de converses de tota mena. No fa gaire una noia amb la veu prou alta perquè tots els del seu voltant ens n’assabentéssim, li explicava a una amiga una història de banyes que ni una pel·lícula italiana dels anys 60 o 70. Menys mal que va acabar la trucada abans d’arribar a la seva parada amb la qual cosa vam poder saber el final de l’episodi 😂.

Grupets d’adolescents escandalosos cridant i fent gresca sota la mirada reprovadora dels adults; jovent escoltant música amb grans auriculars i un volum eixordador; parelletes d’enamorats pendents l’un de l’altre i totalment aliens a tot el que no sigui el seu íntim i exclusiu món; el col·lectiu de les senyores de fer feina amb la característica olor de lleixiu; un estol de criatures esverades que van d’excursió o de visita cultural amb els soferts mestres o monitors intentant controlar-los i que no se’ls en perdi cap; turistes equipats amb la càmera pertinent, mirant ansiosos els plànols i comptant les parades; gent que va o torna (segons l’hora) de la feina cap cots, pensarosos, amb la mirada perduda o dormint vençuts pel cansament.... una veritable mosaic amb un munt de persones cadascuna amb la seva idiosincràsia i les seves vides més o menys reeixides.

I així d'entretinguts són els viatges en metro, si tens temps i humor per observar el personal.