Segueixo amb la L

Llegir, els llibres, la lectura.... què es pot dir que no s’hagi dit ja?

Que llegir ensenya, distreu, ens fa somniar, ens transporta a altres llocs, esmola l’enginy i augmenta la fantasia...? per mi res es pot comparar a l’emoció d’endinsar-te en una trama, imaginar i fer-te teus els personatges, patir amb ells o per ells, plorar amb les seves desgràcies o sentir-te feliç per la seva felicitat. Quan un llibre aconsegueix això és que es tracta d’una gran història.

Llibres n’hi ha de totes menes, d’història, biografies, assajos, poesia, ciència i novel·les variadíssimes. M’agrada quasi tot, potser descartaria els assajos i la ciència, però darrerament m’he decantat per la novel·la negra i/o policíaca que segons he après fa poc no és ben bé el mateix. En sóc una gran fan. És una literatura normalment lleugera, que no exigeix gaire esforç i a canvi et fa passar una bona estona. Pura evasió!

Que la lectura és un plaer...? I tant! tres escenaris diferents: a fora plou i còmodament arraulits al sofà, un llibre ens acompanya mentre se sent de fons la remor de les gotes d’aigua; una gandula o una hamaca a l’estiu amb una brisa fresqueta que ens refresca mentre gaudim amb les peripècies dels protagonistes i un petit luxe, una banyera amb aigua calentona o tèbia, escuma amb olor de roses, una beguda, una mica de música suau i una bona lectura... què tal? sona bé oi?

L’afició a la lectura em ve de lluny, de molt lluny... a casa sempre hi ha hagut llibreries plenes a vessar de llibres i d’ençà que el pare em va ensenyar a llegir que ja no he parat. Èpoques amb més fal·lera que d’altres però sempre quelcom per fullejar o devorar segons el tema i el moment. 

Al començament en català... ai! les Pàgines Viscudes i les ingènues i edificants novel·letes d’en Josep Maria Folch i Torres....

Després va venir l’escola i aprendre a llegir en castellà i van arribar les aventures de Juli Verne, en Tom Sawyer, Guillermo el travieso i l’Enid Blyton amb les seves sèries dels Cinc i dels Set Secrets.

No sóc conscient de en quin moment vaig començar a llegir llibres més seriosos, suposo que va ser un procés natural, però em venen a la memòria dos títols que em van impactar “Jo no sóc un home lliure” i “Matar un ruiseñor” a més del clàssic “El diari d’Ana Frank”.

En aquells anys engolia tot el que em queia a les mans i havia arribat, en algunes ocasions, a llegir amb la claror del fanal que teníem davant de casa perquè la mare ja m’havia fet apagar el llum de la tauleta i jo no podia parar.

Apart del pare, a qui sempre recordo amb un llibre o altre (a la mare també li agradava llegir però les tasques de la llar, li deixaven poc temps lliure), li dec molt a una mestra que vaig tenir al col·legi de ‘Los Reyes Católicos’, la senyoreta Suils, que de gran he comprès que era una gran docent i molt avançada al seu temps (estic parlant dels volts de l’any 60). En un exercici que s’anomenava “Impresión semanal”, ens feia buscar cada setmana alguna notícia al diari que ens hagués cridat l’atenció i havíem d’escriure’n una ressenya tot explicant els motius de la tria. Ella va saber inculcar-nos l’amor per la lectura i per la redacció. Que descansi en pau al cel dels bons mestres!