diumenge, 22 d’abril del 2018


De “EMES” n’hi ha un munt.... -algunes més suggeridores que altres-, com per exemple de la meva vessant policíaca 😉  morts, misteris, matar, monstres, malsons, misèria, missatges, malfactors... de més usuals hi hauria la música, el món, la mare, la mainada, el mar i la muntanya i de més subtils podríem parlar de la malenconia, la memòria, els malentesos, la maduresa, moments, murmuris... i per acabar aquesta mini llista una paraula que sempre m’ha agradat i que malauradament està força en desús: la moixaina. Per triar i remenar!! potser la setmana entrant faré una “M” bis... ja ho veurem!

De moment avui se m’ha acudit la ¨M¨ de manies, perquè qui no tingui alguna mania que aixequi la mà (i no s’hi val fer trampes!!!). Estic segura que si som honrats amb nosaltres mateixos, haurem de reconèixer que tenim algun tipus de ‘peculiaritat’, per dir-ho suaument, que pot ser gran o petita, habitual o esporàdica i fins i tot obsessiva, clar que en aquest cas ja s'ha de parlar d’una patologia... T.O.C. en diuen els metges (trastorn obsessiu compulsiu). En va fer una bona interpretació Jack Nicholson a la pel·lícula “Millor, impossible”.

En general es tracta de temes inofensius que tenen molt poca importància però que crec que val la pena mirar de controlar quan abans millor, per no arribar a l’extrem de convertir-se en una persona maniàtica que es pot amargar l’existència ella mateixa i el que és pitjor, als qui l’envolten.

En alguns casos també hi pot haver un component supersticiós, com ara posar-se, una peça de roba determinada per un esdeveniment concret (una cita?😊), perquè un dia ens va portar sort o bé fer servir un bolígraf especial per fer un examen o escriure una nota, posem pel cas.

També caldria fer una distinció entre costums i manies. La línia divisòria és molt fina i de vegades costa discernir què correspon a cada apartat. En alguns casos potser és senzill. Per exemple, jo tinc el costum, que ve de família, de tancar la porta del pis quan me’n vaig a dormir... penso que queda clar que es tracta d’un hàbit, ara bé si quan sóc al llit començo a preguntar-me si he passat la clau i no paro fins que em llevo i ho vaig a comprovar, en aquest cas ja parlaríem d’una mania i un xic obsessiva, val a dir.

Hi ha multitud de tics completament banals i intranscendents, alguns innocus, en el meu cas relacionats bàsicament amb l’ordre, ja sigui per anivellar un quadre tort, com per col·locar al lloc que té assignat, una figureta decorativa. Segur que tinc moltes més manies, però tampoc cal fer-ne publicitat 😂😂 he d’acceptar que sóc un xic maniàtica, tiquis-miquis i perepunyetes!!!

I aquí un petit epíleg amb una altra "M"... la moda! això sí que no m'ha tret mai el son. I tot i que en el seu moment vaig dur mini faldilla i maxi faldilla, shorts i pantalons de pota d'elefant, no he estat mai una "fashion victim" que es diu ara. El que m'ha importat sempre és anar còmoda i sentir-me a gust amb la roba que porto.

Ara bé, a mi que em perdonin, però aquesta moda actual dels pantalons trencats em treu de polleguera. Que és una moda de la gent jove (malgrat que no tothom que segueix aquesta tendència tan estúpida són adolescents) per mi no és cap excusa. Apart de mal gust, ho considero d'un esnobisme i d'una insensibilitat fora de mida. Nois i noies que es gasten una pila d'euros en uns texans esparracats quan hi ha tantíssima gent que només poden vestir quatre draps o amb sort roba de vuitena o desena mà? ho trobo d'una inconsciència vergonyosa.... és com una burla cruel!! clar que la immensa majoria d'aquests marrecs presumptuosos ni tan sols s'ho han plantejat, A mi, però, em sap greu, molt de greu i m'agradaria que tots aquests pantalons s'acabessin d'estripar i els propietaris es quedessin en calces o en calçotets al mig del carrer fent el ridícul (encara més!).

Perdó per l'estirabot!

6 comentaris:

  1. Estic d'acord amb la primera part de l 'escrit: de manies en tenim tots i a vegades ni tan sols en som conscients. Però les petites manies tipus em llevo sempre amb el peu dret o similar, són inofensives i no fan mal a ningú...
    Ara, estic en desacord amb la segona part de l'escrit a mi no em molesten els pantalons trencats o els pantalons baixos que enenyen els calçotets Calvin Klein (de mercafillo). Per mi, la gent que vagi com bonament li plagui,
    Com si vol anar amb un lloro al cap. D'altra banda, deixa' m ser
    sincera : he trobat un mica massa d'agresivitat al text. O m'ho ha semblat ???










    ResponElimina
  2. No... és cert! no t'ho ha semblat i jo mateixa me n'adono, però és que és un tema que m'enerva i pot amb mi. Segur que si veiés algú amb un lloro al cap, com dius tu, em faria un panxó de riure (altres modes més ridícules hem vist), però amb el tema dels pantalons trencats no puc. M'ofenen. Ho sento com una manca de respecte encara que no sigui així. És irracional, ja ho sé, però no veig el dia que passi de moda aquesta ídem. 😊😊😊

    ResponElimina
  3. Trobo a faltar les paraulotes i els adjectius qualificatius suposso que perque son politicament incorrectes ...
    Sobre les manies ni han per tots els gustos i tots en tenim però tampoc li veig problema si no afecten a d'altres persones.
    Sobre la moda ... que es això? doncs consumisme pur que any darrera any omple les botigues en cada estació i en época de rebaixes, perque la roba de un any ja no servirà per l'altre,
    Ia moda que tan poc t'agrada dels pantalons tallats i trancats, sempre he pensat que son pantalons de l'any de la picor que en el seu moment no es van vendre i per treure stock els han reciclat e implementat com una nova moda ... i de passada omplir les butxaques.
    fa gracia veure com els joves es creuen que van a l'ultima quan en realitat son victimes dels interesos de la industria de la moda i van amb el cul a l'aire !!

    ResponElimina
  4. És veritat. Les manies mentre no afectin a tercers, cap problema, allà cadascú amb les seves neures 😃
    Ah... i m'agrada la teva definició de la moda. La trobo molt encertada!

    ResponElimina
  5. He de reconèixer que a mi tamooc m'agraden els pantalons estripats però ja sabem que "la moda no incomoda". Mai he entès bé aquesta frase pitser perquè mai he seguir massa la moda. O si! Recordes aquells pantalons de pota d'elefant que portàvem quan érem joves? Amb la meva increïble alçada em devien quedar perfectes. I en aquell moment no m'incomodava...

    ResponElimina
  6. Però també hi havia la maxi faldilla que estilitzava la figura... 😊😊😊

    ResponElimina