Aquesta vegada faig un petit parèntesi a l’abecedari i és que hem passat la Setmana Santa i això m’ha suggerit uns quants pensaments. Aquí faig un altre parèntesi per recordar que aquests escrits són les meves opinions i les meves vivències, res més.

Penso que són uns dies estranys els de la Setmana Santa que, afortunadament, van perdent d’any en any els matisos més obscurs i retrògrads -amb la qual cosa ja no es pot dir “són” sinó “eren”- per convertir-se en unes petites vacances per esbargir-se i oblidar momentàniament la feina i els afers quotidians.

Hi ha elements que encara perduren, amb un cert regust de resclosit, com les processons -majoritàriament i amb més ostentació i parafernàlia al sud de la península- i algunes de les pel·lícules de la tele (igual que per Nadal) sense arribar a l’extrem d’anys enrera amb les típiques i tòpiques “Ben-Hur”, “Los 10 mandamientos”, “Barrabás”, “Rey de Reyes”, “La historia más grande jamás contada”, “La túnica sagrada”, “La Biblia”, “Marcelino pan y vino”, etc.etc. Ara encara existeix part de l’oferta, però hi ha molts canals per poder esquivar l’allau d’aquesta religiositat tan anacrònica.

El pas del temps ja quasi ha extingit altres aspectes com ara la grisor i el trist silenci dels dies entre el diumenge de Rams (l’últim acte lúdic quan anàvem a beneir la palma o el palmó regal de la padrina o un ram de llorer i s’acostumava a aprofitar aquell dia per estrenar la roba de primavera tot i que no sempre el temps acompanyava) i el diumenge de Glòria.

De dilluns a dissabte tot era foscor, música sacra i sermons o lectures de vides de sants o dels evangelis! A l’església seguíem les funcions segons marcava la litúrgia i.... (riu-te’n d’això que està tan de moda actualment dels delictes d’odi, d’incitació a la violència i de racisme!) “matàvem jueus”!!!! que la veritat sigui dita -jo tenia 5 o 6 anys- no sé ben bé en què consistia.... sé que s’havia de fer soroll amb carraques o picant de peus, suposo que per, simbòlicament, condemnar al poble jueu per haver permès la mort de Crist. Mare de Déu.... rellegeixo aquest paràgraf i em sembla tan remot.... si ho llegís el jovent d’avui en dia pensaria que es tracta d’una història absurda de fa mil anys!

Aleshores arribava el diumenge i alegria! les campanes repicaven a cor que vols i ja es podia riure, cantar (les caramelles per les cases o a la plaça), fer gresca i anar a buscar la mona a casa del padrí.... aquesta tradició sí que no s’ha perdut! a part de dolça i saborosa, ja se’n cuiden prou els pastissers per tal de tenir l’oportunitat de fer negoci.

Quins temps!! i al marge d’aquests apunts generals, un cas particular que encara rememoro amb una esgarrifança: setmana santa i un dia d’exercicis espirituals. Un mossèn dalt d’una trona fent un discurs apocalíptic amenaçant-nos a tots nosaltres miserables pecadors, amb un infern ple de flames, càstigs, desgràcies i sofriments! Recordo perfectament la sensació de por i d’angoixa que em va provocar aquell sinistre personatge cridant histèricament i enumerant les mil penúries que ens esperaven si no ens penedíem de les nostres culpes... ens insultava, ens renyava, ens maleïa.... terrorífic!

Un lamentable i penós episodi del passat que em va deixar una empremta inesborrable. Gràcies Santa Mare Església Catòlica!